PARLARIA...

Parlaria, silent, de tantes coses;
entre llaços d’instints, prou amagats,
que tan sols tu i jo, sabem desfer-los
per lligar-los més fort cada moment.
Parlaria amb el cor, sense paraules,
ni temences presents, ni desconhorts...
He escollit el clamor de l’esperança;
desitjosa dels mots que ens han unit.
Parlaria d’aquells humils somriures
que han restat immortals a cada instant.
En el blanc de les dents, jo t’escriuria,
el poema més bell de l’univers.
Parlaria, i TOT, m’escoltaria:
les paraules, el vent, el cel, la mar...
Al final del camí, una resposta,
deixarà al descobert el nostre AMOR.