Aprendre

(de la meva filla Eva)
Vas aprendre de mi
tantes coses petites:
les paraules que deia
sense ser-ne conscient
repeties...
I era teva la frase
a l’instant de ser meva.
El perquè del que veies,
l’opinió de les coses,
sense esforç
era un calc de la de la meva.
I vas créixer...
I l’abast es va obrir,
escollint el millor
del que els altres sabien o eren.
Una forma , tan teva,
de comprendre les coses
que valen la pena:
transcendents o petites.
Vas aprendre de pressa.
- massa i tot, ara penso-
No sé quan va canviar
el corrent de sentit.
El corrent del saber,
d’estimar, de sentir...
De comprendre els perquè.
El senzill vas aprendre de mi.
Jo de tu, l’important:
El sentit de la nit
i la llum.
La constància
d’unes fits precises
i seguir-ne el camí.
Ser dels altres consol
i alegria,
tot tenint,
molt sovint,
el teu cor encongit.
El dolor més profund
i el somriure més clar
anaven junts.
Has deixat una empremta
molt fonda
en tothom que has trobat
fent camí.
En a mi m’has deixat
un forat en el cor.
Amb el temps
l’he d’omplir.
La petita llavor
que ha quedat
del que he après
dorm en pau,
car tu saps
que algun jorn
poc a poc,
creixerà.
I seré
- tant de bo -
pels demés
i per mi,
una imatge
de tu.