La mare

D´aquells llavis tremolosos,
fets només a veritats,
regats per uns ulls plorosos,
se n´escapaven gloriosos,
concells d´amor abrigats.
Paraules tendres i dolces,
dites amb fe resplendent,
plenes de goig i esperances,
per allunyar les friçances,
i fer llum al pensament.
Els braços d´aquella mare,
al fill del cor abraçant,
tremolaven, perqué encara,
que l´escoltava el fill ara,
qui sap qué, quan es fes gran.
El temps canvia les persones,
amb els vicis i els companys,
mes, no encresperá les ones,
si les intencions són bones,
el pas reposat dels anys.
Malament va qui en mala hora,
fent-ne cas de l´altra gent,
s´escolta més els de fora,
que no pas el qui li plora,
i li entrega el sentiment.
I si una petita tara,
pot tacar el fruit madur,
el que no farà una mare,
que l´amor del fill empara,
ja no ho farà pas ningú.
La voluntat és la força,
per vèncer tot entrebanc,
i si és pell de bona escorça,
mai ningú la podrà tòrcer,
ni amb sang de la seva sang.
Si teniu qui us empara,
i el sentiment un xic nu,
conserveu l´honra ben clara,
que com estima la mare,
no us estimarà ningú.