Alzines i Sirenes

De mig en avall, el suro va a l' atzar:
de mig en amunt, el suro hi fa mitenes.
Ai! les alzines abocadas a la mar,
que es creuen mitja i mitja com sirenes!.
Què els ha caigut de rabia i Agost?.
Què els ha pujat de la mar fonda?.
quina bogeria escampa el vol.
què porta aquesta dèria que les ronda?.
Perquè ni el suro serà carn,
ni mai la soca negra ser'a escata.
Estan avall la mar i tan distant,
l' espill que el sol hi fa, i el bany de plata.
Jo vaig veure una posta: les sirenes,
quan el sol s' emmascarava amb quatre pins,
encenien roque verdes, les mans plenes,
d' aquell clam empresonat dels cors marins.
Quin negüit , Déu meu! ni pau a les carenes,
ni repòs al cor de les calmes marines.
I jo que em creia les calmes sense venes!
Ai, les sirenes que es miren les alzines!
Ai, les alzines que voldríen ser sirenes!.
.Carmina.
.8/3/2002.