La casa dels meus records

Jeu solitària la casa
damunt el turó,
i presideix majestàtica el paisatge
dels nostres ulls.
S' alça còrpora
com maternal presència,
condescendent però imposant,
i des dels innúmers ulls
de la seva porxada,
mira disciplent
com rodolen, s' empenten,
i s' estenen las hores.
en una llarga agonía
de llums i ombres,
xiscles i veus,
presències i absències
que alternen i succeeixen,
en un cant d' inacable
seguici.
El seu reialme presideix
el nostre entorn,
el realça l' emplena
de sentit,
d' història i de passat,
d' usura,
de tot allò
que hagin pogut fer els homes.
Però jeu ara gairabé fora del temps,
impassible, immutable,
aliena per sempre més a nous avatars,
i, més poderosa ja que els arbres,
més ferrenya que els qui l' habiten,
condensa, cada cop més,
la claror dels últims raigs de sol,
que malden per ferir
aquesta seva;
-tant- insubornable presència.
Mentre al poble el campanar encès
es desfà en una interminable
dansa de les hores.
.CARMINA.
.1/4/1994.