Fortalesa

Quan l'angúnia s'arrapa en el teu cor,
sents un abatiment que et descontrola,
res et fa joia, que el pensament et vola,
i per instants, ni t'espanta la mort.
Quin nervi mana el sentiment noho sé,
ni quina fibra és la desesperança,
que tot i sense motiu d'enyorança,
sents malaltís neguit que no et convé.
De cop, mires el cel, i el veus tan blau,
i a l'entorn teu, sents un ressó agradable,
penses per uns moments en un miracle,
al retrobar un benestar que et plau.
La serenor d'aquell llunyà horitzó,
on sols s'esdevé la puresa,
et fan endevinar la gran riquesa,
que tens i no saps veure al redó.
Aleshores comença a desvatellar,
un no sé què, com un raig d'esperança,
de mica en mica, sens una gaubança,
i per moments, vols riure i plorar.
I t'adones farcit de sentiment,
de la bellesa fina ara adormida,
que com si despertés a nova vida,
desperta dintre teu l'enteniment.
Ja no vols ser, l'home desesperat,
d'esperit abatut i sense força,
de feble voluntat, que vólen tòrcer,
les amagades lleis d'allò ignorat.
La claredat domina la foscor,
i la boira que el seny enterbolia,
s'ha fos, per donar pas en aquest dia,
a un demà bell i esperançador.