Muntanyes del Canigó

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l´estiu
que les aïgues són gelades.
Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist russinyolet
que nit i dia cantava;
mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.
M´ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m´entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.
Un dia jo l´encontrí,
l´encontrí a punta d´alba;
al torrent de Sant Martí
l´encontrí que ensabonava.
Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m´ha tornada;
jo li torno a donar.
I ella calla altra vegada
-Jo no sé amb què compara´t,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent seré
a les onze marinada,
a mig dia vent de dalt
i a la tarda tramuntana-.