Esta entonació

Cantant a la fi, xampurrejant una entonació,
que la tenia perduda en el record,
em fa sentir una felicitat ambigua
en la que es presenten temps passats,
Cada un el que tinga més a mà.
Però jo m'embrute de melancolia,
d'amor i tristesa. Ja que en aquella
epoca pensava en la tendreza
de tindre parella, de ser dos.
I ja ens acostàvem a les cançons que en
lentituds dels seus acords prolongaven
la ronda i el moment de l’embadaliment
I poder traure un somriure a l'amor de la teua vida.
Una lletra perdurable en el temps
i que ara em fa cantar de nou
com si tinguera quinze anys
i el futur fóra una lluita desesperada
per arribar al més prompte possible.