Voldria donar-te uns ulls
per dins el cor
que hi vegin clar.
Voldria fixar un somriure
en el teu rostre,
que duri més
que el plany i el dol,
o bé la ràbia i el desencís.
No puc, però.
Ningú no pot,
car el tresor
és dintre teu.
Tu pots, si vols,
obrir la porta
per que entri el sol.
Només tu pots:
La teva porta.
Cal perdonar
coses antigues,
gaudir del dia
que no és perfecte:
No ho és la vida.
Voldria dir-te
moltes més coses:
Ja te les dic,
però no m’escoltes.
T’ho deixo escrit;
tal volta així
tindré més sort
i dins el cor
aquests ulls nous
podràs obrir.
T’espero aquí.