Virosa

(a la meva filla Marina)
Amb les arrels escapçades
t’he plantat al meu jardí;
el tronc grisenc i petit,
i quatre fulles ben tendres
crescudes en el viver.
El viver que t’aplegà
amb altres arbres petits;
a recer de les glaçades
i del sacseig de l’oratge,
lluny, per fi, de terres ermes.
Virosa, quant t’ha esperat
buit de tot, el meu jardí!
Ara es de nou primavera.
Milers de petites fulles
van brollant com una font.
Les arrels endins la terra
s’aferren a un sòl segur.
Ha costat, que el vent d’hivern
fa trontollar els arbres nous
i les arrels desconfien
d’aprofundir–ne en el sòl.
Arrelar és un fort treball.
Ara el tronc és més albenc,
fort per dins, i més suau,
mentre s’escampa la neu
en estrats, a poc a poc.
La gespa verda ja creix…
I les flors.
El bedoll és al jardí,
el fa viure i l’il•lumina.
Virosa, quant t’he esperat!
Virosa de tronc nevat.