Barques arrenglarades al Port.

Barques arrenglarades a la sorra,
onades que es trequen
com un vidre contra les roques,
i pugent suau per la platja trempant.
Gavines, amb ales esteses
volant per cel molt blau.
Vaig pujar amb una barca.
Una barca petita,
i vaig anar mar endins , endins.
Seguint un núvol blanc,
quan em vaig trobar lluny de la costa,
al mig del mar de cristall.
va desapareixer el núvol, del cel blau.
Els núvols ho fan de desapereixer,
com les fades dels contes.
Jo vaig tenir molta por.
i molt de fred.
Vaig sentir una mà que m' amanyagava el cap.
i la cara, i una veu que em deia:
Carmina!
Era la mare ,Que hem pespertà
havia arribat l' hora,
l' hora com cada estiu,
a Roses marxar.
CARMINA.7/7/2007.